DISSENY ESCÈNIC COM A EINA I ESTRATÈGIA EN L’ESPAI EDUCATIU/ CANVIS DE MODELS (II)

Sembla, escoltant una part dels receptors de projectes escènics, que ens trobem en un moment de difícil connexió lingüística, i no fico al sac tot tipus de projectes escènics sinó que penso sobretot en projectes de creadors que s’esforcen en generar propostes alternatives, molt creatives, innovadores i tant diferents com necessàries.

En alguns casos, entre creador i receptor hi ha un esboranc que dificulta la transmissió de missatges. Ens trobem en que part del públic habitual de les arts escèniques no ha connectat amb la manera de transmetre de les noves dramatúrgies o els nous formats i, cansats o poc incentivats per intentar-ho -i amb molt dret- s’han desconnectat d’aquests nous projectes.

Continue reading “DISSENY ESCÈNIC COM A EINA I ESTRATÈGIA EN L’ESPAI EDUCATIU/ CANVIS DE MODELS (II)”

DISSENY ESCÈNIC COM A EINA I ESTRATÈGIA EN L’ESPAI EDUCATIU/ CANVIS DE MODELS (II)

DISSENY ESCÈNIC COM A EINA I ESTRATÈGIA EN L’ESPAI EDUCATIU/ CANVIS DE MODELS (I)

El disseny de l’espai escènic i els seus marges és un mètode en sí mateix que contribueix a fer possible la comunicació entre qui emet i qui rep els missatges.

En les arts escèniques parlem de directores, dramaturg, públic, actors, públic-actor, dissenyadores d’escena, productor, tècniques, però fàcilment podriem fer un paral·lisme entre aquest grup i el conjunt de professionals que formen el sistema educatiu.

La dramatúrgia per la pedagogia, el dramaturg per la directora (i pel mestre). L’actor, també pel mestre i el públic per l’alumnat. I el públic-actor?

Continue reading “DISSENY ESCÈNIC COM A EINA I ESTRATÈGIA EN L’ESPAI EDUCATIU/ CANVIS DE MODELS (I)”

DISSENY ESCÈNIC COM A EINA I ESTRATÈGIA EN L’ESPAI EDUCATIU/ CANVIS DE MODELS (I)