ESCENOGRAFIA MULTISENSORIAL. L’EXEMPLE EN GUILLEM TELL, L’ÒPERA.

Intentar narrar sense parlar, sense cantar, sense ballar: només a través del gust i el tacte.

guillemtell.jpg


Situem-nos en un context teatral. Estem en l’espectacle d’òpera Guillem Tell (Wilhelm Tell en la seva versió original). La narració es desenvolupa mitjançant el cant i el moviment: veiem i escoltem. Tot plegat es dóna en un espai dissenyat per a l’argument i en més o menys mesura, percebem olors i una gamma de temperatures que va del punt més fred al més càlid tal com va avençant el temps i la calor que desprenen les màquines i les persones que omplen el sencer de la sala.

Si en un moment donat aparegués un element que representés el poder d’un rei cremant-se i finalment fent cendres, ens estaria emetent un missatge prou clar, oi? La carrega simbòlica del foc i les cendres és apreciada per la majoria de les persones que poden arribar a veure (i a olorar) aquesta escena. Podria dir-se, doncs, que les referències dels emissors i receptors del missatge són comunes i estan treballades de tal manera que poden arribar-se a transportar per un canal de comunicació entre tots dos grups en forma de missatge.

Partint d’aquest orígen, entre d’altres, podem intentar generar missatges estimulants d’altres receptors sensorials?

Hem fet un intent amb aquesta òpera i prenent com a base un moment concret de la trama marcat en aquest text en negreta.

Hem creat un producte alimentari amb gust i tacte de poma que conté un xarop fred de gust metàl·lic a base de remolatxa salada. Aquest xarop deixa la boca tintada de vermell-sang i pretén fer-nos plantejar com a espectadors com hauria anat la història de Guillem Tell si la fletxa no hagués encertat el destí que va acabar encertant.

Aquest producte es fa pensant en un públic concret: el públic de l’òpera de Zürich. Recordant que Guillem Tell és un emblema nacional suís i gairebé considerat el seu fundador simbòlic, aquesta òpera pren un caire especial representada en aquest espai. A la vegada, aquest producte cal ser consumit des del silenci: no pot ser cruixent, no pot tenir embolcalls, no pot molestar a l’entorn en cap sentit ni tampoc pot emetre olor. Cal poder ser consumit en un espai breu de temps i cal que en romangui en boca un rastre.

El fet d’escollir una forma coneguda per al públic europeu pretén que l’efecte sorpresa un cop vist el farciment sigui més gran. El macaroon reuneix com a producte totes les característiques que es buscava i a la vegada resulta ser fàcilment transportable i emmagatzemable, era apetitós i la possibilitat de farcir-lo amb un xarop tintant sense problemes acabava de fer-lo l’element perfecte.

Per últim, no es buscava el bon gust del producte sinó més aviat el contrari. Des del nostre entendre, el bon gust allunyaria qualsevol possible qüestionament sobre l’element interior: la sang dins la poma. Tot i això, el resultat final generava un contrast atractiu de color però també de gust, no per estrany, dolent.

Suposem que veure en els altres espectadors la llengua més envermellida que de costum, pot arribar a generar alguna pregunta sobre l’element en si i, en conseqüència sobre la relació d’aquest amb la trama de l’espectacle.

Tornar al moment de la poma i la fletxa en l’obra original i replantejar-nos una trama diferent i un altre desenllaç. Només un gust modificant una narració operística sencera? Ho hem intentat.

Foto de JOAN CANTÓ / http://www.joancanto.com/

Advertisements
ESCENOGRAFIA MULTISENSORIAL. L’EXEMPLE EN GUILLEM TELL, L’ÒPERA.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s