HA DE DEPENDRE EL LLENGUATGE ESTÈTIC DE LES POSSIBLES REFERÈNCIES DELS RECEPTORS? (Com passa amb el llenguatge verbal)

El llenguatge escenogràfic es composa mitjançant símbols i signes emesos pels creadors i reconeixibles, o no,  pel públic.

Quan un creador escenogràfic utilitza el llenguatge no verbal per a composar el context on es desenvolupa l’acció, coneix el seu receptor i el seu llenguatge, o si més no, hauria de tendir a intentar-ho. Com a resultat, el creador genera contextos que prenen els referents del públic per tal de comunicar-los el que el projecte necessita que sigui transmés.

slide_ratafia-604x270

El llenguatge no verbal que una comunitat (un públic) és succeptible d’interpretar s’alimenta dels referents culturals més immediats d’aquestes persones. Parlant amb exemples, en una cultura mediterrània, la sensació de fred s’interpreta a una temperatura més baixa que en una cultura nòrdica; en la majoria de cultures d’occident s’interpreta els tons rosats com a colors feminitzants mentre que en països de l’est com Tailàndia, remeten a un dia de la setmana: el dimarts concretament; l’olor d’un menjar es qualifica d’apetible segons les referències culturals de cada comunitat i les relacions que s’hi enllacen encara que totes les persones percebem químicament el mateix; un estampat tradicional s’interpretarà segons l’imaginari de la cultura a la que pertany però pot passar desapercebut el seu contingut simbòlic per a una altra si no en coneix el referent… i així podríem seguir ennumerant casos.

Quan el context cultural (i lingüístic) entre creador i receptor és el mateix, en principi no es planteja cap qüestió sobre el curs de la comunicació però i quan el projecte demana parlar un llenguatge que no és el propi dels receptors?, quina posició ha de prendre el creador escènic respecte la generació d’aquest context? I quan el llenguatge entre emissor i receptor no és el mateix?

Quan parlem de llenguatge verbal o escrit, sembla gairebé inqüestionable, sobretot fixant-nos en l’escàs nombre de peces escèniques en versió original presentades en aquest país, que les peces han de ser traduïdes a la llengua pròpia dels receptors o, si més no, a una llengua que puguin interpretar. Així doncs, perquè no parem la mateixa atenció amb el llenguatge no verbal?

Podria fins i tot ser que, treballant en el llenguatge no verbal i la percepció holística i capacitat d’intepretació que tenim les persones, puguéssim aproximar les arts escèniques, especialment les de caràcter majoritàriament  no verbals com la dansa, el teatre d’objectes o el circ, per dir-ne algunes, a sectors de la comunitat que no es senten confortables davant peces escèniques i que deixen sentir frases com “Es que jo, la dansa, no l’entenc.”.

g3_rouge

Dit això, sembla que és tant interessant o més plantejar-se fins a quin punt s’ha de relegar el projecte estètic d’una peça al que els creadors creiem que és el coneixement de referències externes a la pròpia cultura materna del públic a qui ens dirigim.

I si que és cert que gràcies o tot i la globalització, podría dir-se que compartim imaginari estètic més enllà de les nostres fronteres nacionals* però possiblement aquesta cultura globalitzada no és desxifrable més enllà de les referències visuals i auditives i, per tant, ni olors ni tacte ni gustos sembla que puguin prendre’s com a elements estètics globalitzants.

 

*Entenent nacional sota la definició de Nació natural o cultural: una comunitat cultural en un espai delimitat.

 

 

Advertisements
HA DE DEPENDRE EL LLENGUATGE ESTÈTIC DE LES POSSIBLES REFERÈNCIES DELS RECEPTORS? (Com passa amb el llenguatge verbal)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s