FROM CRADLE TO CRADLE *

En relació a l’ecoescenografia i la postescenografia

En la mateixa mesura que pretenem produïr dissenys sostenibles, cal tenir en compte que no vivim en una era sostenible i, per tant, una possibilitat és que haguem de tornar enrere i desfer una part del dany que ja hem fet al medi ambient.

D’alguna manera, aquesta afirmació rau en un desig de ser més que sostenibles dins la nostra pràctica del disseny, que també tracta de ser proactius, generant una cosa que funcioni tant per al nostre planeta com per al nostre benestar.

Per tant, no es tracta només de prendre decisions ecològiques respecte al material a emprar en els nostres projectes com és l’elecció dels materials adequats, treballar amb productes i productors locals, mantenir el consum d’energia al mínim; sinó també de pensar en allò que passa amb els nostres projectes després de l’etapa preliminar.

D’una banda, tenim el material excedent que es pot reutilitzar en futurs projectes o materials llogats o prestats que poden anar de nou als llocs d’on han sortit. De la mateixa manera, alguns elements poden ser reutilitzats en altres produccions o simplement romanen com a peces comuns de la vida quotidiana.

D’altra banda però, també tenim material produït exclusivament per a un projecte i que pot romandre en estat latent, a la cantonada d’una magatzem, esperant un “per si es necessités”. Aquí és on, com a dissenyadors favorables al medi ambient, la nostra responsabilitat recau.

Els projectes d’arts escèniques tenen una vida efímera per naturalesa, i sent coherents, sembla lògic que l’escenografia també hauria de ser-ho. Així doncs, amb la finalitat de respondre al seu objectiu, sembla que hauria de ser efímera també. Aquest fet presenta la possibilitat de que l’escenografia hauria de morir a la vegada que l’acció escènica (possiblement no immediatament després de l’espectacle, sinó després d’un període prudent de temps, en el moment que el projecte es pugui veure esgotat).

Dit això, no es tracta de destruir físicament l’escenografia sinó de reutilitzar-ne el material per crear altres objectes. Això ens permetria capturar l’essència del projecte escenogràfic a la vegada que esdevé un nou objecte diferent, de la mateixa manera que les núvies transformen el seu vestit en un vestit de festa.

En el cas d’òperes o produccions de més gran escala, on hi ha una gran quantitat de material de rebuig al final de la vida central del projecte, podríem intentar fer un projecte postescenogràfic com a continuació del projecte principal d’escenografia.

El projecte postescenogràfic, per ser coherent, hauria d’executar-se dins el mateix marc dramàtic que el projecte escenogràfic que el precedeix, de manera que en aquest que s’hi encapsuli l’ànima de la producció original, donant a l’usuari una línia de connexió cap a la peça d’orígen.

El disseny de la nova proposta necessita ser competitiu en el nou espai on es promourà de manera que el valor afegit no en sigui tant sols la seva relació dramàtica o conceptual amb el projecte escènic del que ha nascut sinó que ha de resoldre alguna necessitat en tant que es mereix ser útil en el nou ús com a objecte que serà i no caure en un objecte de consum prescincible que faci l’ús de record per a l’estanteria.

I, ja que estem parlant d’això, ha de ser ecològicament amigable, de manera que els principis de l’òptica “cardle to cradle” * són la principal raó per crear el nou objecte.

En conclusió, com a escenògrafs cal incorporar la problemàtica dels «residus» en els nostres projectes escenografia. Això inclou els residus que no poden ser reciclats o que puguin ‘renéixer’ en forma de nous objectes.

Encara que això afegeix més feina a la tasca dels escenògrafs, ja de per si prou complexa, cal remarcar que se li afegeix valor al projecte, creant un subproducte amb el material que ja ha estat adquirit i treballat.

Això també vol dir que podem proposar el subproducte com una proposta que pot ser adjuntada al projecte original, bé per a suportar el projecte escènic original, bé per a l’inversió en el futur en altres projectes escènics.

Crec que aquesta és una proposta que seria interessant de considerar i debatre podent donar lloc a una altra branca per treballar des de la nostra professió.

 

* “from cradle to cradle” es tradueix de l’anglès al català com “del bressol al bressol”.
Advertisements
FROM CRADLE TO CRADLE *

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s